El jorn que se'm tanquin les meves parpelles
no em deixeu per sempre a dins d'un fosar
convertiu-me en cendra i les meves restes,
doncs en pau reposin dins de l'ample mar.
Aquest mar immens que a l'alba primera
sempre contemplava des del meu balcó
en el que m'inspirava a fer una havanera
i fou tantes vegades font d'inspiració
I un cop escampades les meves despulles
em bressar á el mar amb el seu vaivé
i amb el seu oratge a les nits de lluna,
si em canta havaneres, les escoltaré
Antónia Vilás
No hay comentarios:
Publicar un comentario